dilluns, 6 d’octubre de 2008

Navegant solitari

El meu veler, el meu món

Llegint llibres de famosos navegants solitaris no és dificil trobar exemples que destaquen una trobada casual amb un vaixell, unes paraules amb un desconegut, com el moment més emotiu en una travesia de 30 o 40 dies de mar.

Contradictori?

Perquè naveguem sols si després volem compartir? si el millor és retrobar els amics? per assolir un repte personal? la màgia está en el contrast?




M'agrada navegar en solitari, les sensacions són més intenses, res les destorba, el mar el veler i un mateix, et trobes en armonia amb el món en que vius, sents la responsabilitat, la inmensitat del mar.






Què és el que més recordo de la darrera singladura de deu dies en solitari? navegant per Mallorca, Menorca... recordo que vaig acabar la travessia amb una trobada amb amics a Cabrera, una dotzena de velers, un bon grapat d'amics amb qui compartir el viscut els darrers dies.




Contradictori? Equivocat? No ho sé, és així.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola guapo!!

No saps com m'agrada aquest raconet que has muntat!!...et desitjo lo millor, ja ho saps.

Un petonas.

IMMA

PD.impossible escriure't a la primea pag. (???)

Fernando ha dit...

Hola,

Me ha gustado tu blog. No hablo catalán pero creo haber entendido bastante.

Estoy de acuerdo contigo en lo que dices de la navegación en solitario. Creo que esa soledad permite una mayor concentración en el viento, en el disfrute del paisaje, hasta que a veces sólo importan el barco y el viento y te olvidas también de ti mismo.

Enhorabuena. Un blog muy chulo.